Jeanne

Deien d'ella que estava boja. Potser pel fet que ella assegurava entendre als animals i sentir veus de fades i d'altres criatures fantàstiques. Quan jo la vaig conèixer no em va semblar pas diferent de les altres alumnes d'institut que m'havia trobat a la meva vida. Els meus pares m'havien portat de vacances a un indret perdut del sud-est de França. I, de tots els nanos que hi havia, jo només em vaig fer amic de la Jeanne.

De fet, ella es va fer amiga meva. Es veu que tant bon punt li van dir que hi havia turistes al poble es va posar a buscar-nos. I quan ens va trobar, va passar olímpicament dels meus pares i es va dirigir a mi en un català força bo amb un deliciós accent francès.

-"Mon pare est català." - em va dir.

-"Ah...hola." - vaig respondre jo - "Entens el meu idioma?"

-"Si. T'estava esperant. Els animals du bosc em van parlar de tu."

Com he dit, a primera vista no semblava res de l'altre món. Era quan obria la boca, que t'adonaves que era ben estranya. Tot i així, vaig decidir donar-li una segona oportunitat. Potser només era una noia molt imaginativa. I, mentre pensava en això, em va agafar de la mà i em va arrossegar amb ella.

-"Allez, allez!" - em deia.

Pel camí, tots els nens ens miraven malament. I la gent gran murmurava coses. Els meus pares no van impedir el segrest del seu fill, ja que tampoc la coneixien i es van pensar que només volia jugar. I, efectivament, d'això es tractava. Em va portar al bosc i em va començar a presentar als seus amics. Cap d'ells era una persona humana, ni tan sols un ésser humanoide. Tot eren plantes i animals. Em va parlar de fades i follets que només ella podia veure i sentir. I em va explicar també que els altres nens reien d'ella. Però, segons ella, era per que no eren capaços d'entendre la realitat.

-"I no t'agradaria que els altres nens del poble fossin amics teus? No et molesta que riguin de tu?" - li vaig preguntar.

Em va mirar als ulls i, amb un somriure indiferent, va tancar el tema amb senzillesa.

-"Non."

El so de la seva veu pronunciant aquesta parauleta em va fer estremir. Podria haver parlat durant tres dies seguits sense provocar-me cap sensació especial. I, en canvi, un monosíl·lab aparentment inofensiu era capaç de fer trontollar el meu món amb un torrent de sensacions.

La Jeanne es passava els dies al bosc, o voltant pels prats i les valls. Parlava amb els animals, escoltava a les plantes...i jo em vaig trobar enmig de tot allò. Vaig passar els millors dies, el millor estiu que mai havia viscut. Aquella noia era lliure realment, i em va contagiar el seu esperit.

Ahir em va dir que se'n anava. Que una fada li havia dit que es reuniria amb ells ben aviat. I jo vaig pensar que només era una invenció més. Aquesta nit ha caigut un autèntic diluvi.

Aquest matí, anava a sortir a buscar-la quan els meus pares m'han cridat.

-"Fill, la Jeanne ha marxat."

Com dius?

-"Sé que és difícil d'entendre..."

-"Vols dir que és morta?"

El meu pare va dubtar un moment.

-"Es veu que va caure al riu ahir a la nit, mentre plovia. I es va ofegar, l'han trobada aquest matí. I no s'ha pogut fer res per salvar-la...ho sento..."

I no he pogut plorar. He somrigut.

-"Te...n'alegres?" - m'ha preguntat la mare, espantada.

-"No, que va." - he respost fent que no amb el cap - "És molt trist. La trobaré molt a faltar. Però...sabeu? La gent diu que estava boja, però ella era feliç. Potser vivia en un món de fantasia, potser tot eren invencions seves...però...no sé, només tinc records bons d'ella. Tot el que recordo em fa somriure. I sé que no va morir espantada ni trista. Ella perseguia els seus propis objectius, i sabia què li esperava."

Els meus pares m'han mirat, bocabadats. He continuat.

-"Seria injust desitjar que torni, o que mai s'hagués mort. Seria molt egoista. Retenir-la només per que jo ho desitjo."

Per que la Jeanne havia fet el seu viatge al món de les fades, l'havien acceptada. Per que retenir-la hauria estat impossible. Les persones com la Jeanne, incapaces d'entendre aquest món, no tenen altre lloc on anar que la seva pròpia fantasia. Per que no tenen cabuda en un món de fets i escepticisme.

És trist haver-la perdut, però l'hauria perdut igualment. Probablement d'una manera molt pitjor, i més dolorosa. Gràcies a ella, sóc millor persona.

Així era ella. I així continuarà sent, als meus records.

Wu Ying Ren 死