El monjo pèl-roig

Cau la nit mentre em preparo per baixar a la taverna. És el que faig tots els dies d'aquesta vida meva quan arriba la nit. Tot i així, avui és diferent, perque torna un bon amic meu que ha estat de viatge a Sevilla, en terres sarraïnes. Tinc moltes ganes de veure'l i d'escoltar alguna seva història.

En arribar a la taverna, el meu amic ja està compartint alegries amb la resta de companys. La cervesa, com no podia ser d'altra manera, omple cada una de les gerres de la taverna.

-"Vine, vine, Roderic. Que us explicaré una llegenda que corre per terres sevillanes." - em crida ell.

-"Bernat! Déu vos guard! Ja tenia ganes de veure't!" - li responc, alçant una mà.

M'assec amb tots i el taverner, que ja sap a què he vingut, em serveix una gerra de cervesa ben plena. En Bernat, que es veu més jove del que és, sembla estar ben alegre de tornar. Potser ja ha begut massa, però això no importa gens ara.

-"Nois!" - crida en Bernat - "El que us explicaré ara es una llegenda que em va explicar un antic comerciant nascut a Barcelona que vaig conèixer a poc d'arribar a Sevilla."

Els companys s'esvaloten una mica en sentir parlar de "llegendes".

-"Tot i que..." - va continuar en Bernat - "...jo sospito que té la seva part de veritat."

En Bernat fa una pausa per saludar amb la mà a uns veïns que acaben d'entrar i l'han reconegut.

-"Bé. Sembla ser que fa uns quaranta o cinquanta anys van arribar uns homes per mar, riu amunt, i van conquerir la ciutat de Sevilla amb uns focs màgics. Els mayús, deien els sevillans. El meu amic comerciant em va dir que ell creia que no eren tals sinó homes del nord, vinguts de llunyanes contrades per mar. Em va dir, que en altres viatges a ciutats al nord, en terres d'asturs, prop de les terres dels francs, també n'havia sentit a parlar d'ells. D'antigues llegendes de saquejos d'homes del nord, dels confins del món on no hi arriba la llum del sol. Més enllà de les terres dels saxons i de la Britannia..."

-"Vols explicar ja la maleïda història!?" - li crida en Roc.

En Bernat se'l mira, mig rient i finalment sembla que decideix fer cas.

-"Doncs aquests homes, com us deia, van saquejar Sevilla fa uns quaranta o cinquanta anys. El foc arribava a tot arreu, semblava ben bé que poguéssin controlar-lo a voluntat. La gent fugia o intentava fugir de tot allò. Finalment en van poder fer recular aquells homes i el seu foc." - glop de cervesa - "Però diu la gent que un d'aquests homes es va ocultar entre els sevillans. I que, a les nits, mata aquells qui ell pensa que n'han fet alguna. I diuen que no pots escapar d'ell, que et persegueix a l'altre món si cal."

Els companys comencen a interessar-se de veritat. I jo també, es fa un petit silenci a la taula.

-"Diuen que, durant la nit, aquells que han robat o han volgut mal a algú altre no poden dormir pensant que aquest home vindrà a fer pagar comptes. Els que el veuen un cop, ja no ho poden explicar a ningú perque ell els mata. Però el meu amic em va explicar que alguns l'han vist, d'amagat, matar i diuen que porta una roba com de monjo, un hàbit de color negre. I sempre porta el cap cobert. Que s'apropa a la seva víctima sense fer cap soroll, amb les mans juntes com resant, i se li planta al davant. I no diu res."

-"Res?" - pregunto jo.

-"Res. Fins que la víctima se'n cansa i intenta passar de llarg o dir-li alguna cosa. Llavors ell parla."

-"I saps què diu?" - pregunta n'Arnau.

-"Justitia omnibus." - respon Bernat.

-"Sap llatí?" - diu en Roc.

-"Sap llatí o n'ha après aquesta frase i no més. Sembla que a vegades també diu el seu nom...com era? Erik o alguna cosa així..." - contesta en Bernat - "El cas es que, just després, es descobreix el cap per que la víctima li pugui veure la cara...i el mata amb un ganivet que porta ocult entre la roba..." - un altre glop de cervesa, mentre tots restem atents - "Diuen que sempre sonriu d'una forma estranya i que porta cabell larg, i barba. Tot de color vermell o taronja...quan ja l'ha mort, es torna a cobrir i se'n va."

***

Tot recordant la història que ha explicat en Bernat a la taverna fa ja estona llarga, intento ajudar-lo a arribar a casa seva. Va rient, feliç i s'ha begut tota la cervesa de la taverna. El deixo assegut al portal mentre obro la porta de casa seva i llavors l'aixeco per fer-lo entrar.

-"Vinga, Bernat. Que ja hi som, amunt..." - li dic, fent un esforç per aixecar-lo.

Llavors ell em diu a cau d'orella.

-"Saps què, Roderic? Jo m'he n'he escapat d'aquell monjo...me'l vaig creuar..." - i es comença a riure de nou.

Jo ric també. L'entro a casa, l'assec en una cadira com puc i començo a tirar cap a casa meva. Li encenc un llum i mentre tanco la porta, me'n acomiado d'ell.

-"Adéu Bernat! Déu vos guard! Descansa durant la nit, demà ens tornem a veure."

-"Justitia omnibus..." - respon una veu desconeguda.

Wu Ying Ren 死